La història del violí es remunta fa molt temps arrere, s’inicia amb el fregament de les cordes del llaüt i el rebab, instruments populars a l’Europa mediterrània durant l’expansió de la cultura àrab en l’època medieval.

A Itàlia, a partir del rebab, sorgeixen els antecedents més evidents tant del violí com per a altres instruments de corda de la epoca del renaixement com l’anomenada viola de gamba (instrument pertanyent als cordòfons d’arc; és a dir, instruments musicals que produeixen sons per mitjà de les vibracions d’una o més entenimentades, amplificades per una caixa de ressonància). També és en aquesta època que és creat el terme “viola d’arc”, nom que s’utilitzava per a tot instrument de corda fregada amb arc.

No és sinó fins al segle XVII que apareix el violí pròpiament dit, encara que amb algunes diferències respecte als violins que s’han fabricat des del segle XIX fins a l’actualitat. La tapa superior i les taules laterals es fan de fusta blana, mentre que la tapa inferior es fa de fusta dura. La ciutat de Cremona es trobava entre un bosc d’avets (fusta blana) i un d’aurons (fusta dura), per la qual cosa aquestes fustes eren les usades pels grans mestres de l’instrument.