Les primeres trompes van ser utilitzades en la caça i en la guerra i eren d’origen animal. A partir del segle XVI, el seu cos apareix enroscat o en espiral i rep el nom de trompa natural.

Les trompes antigues eren més senzilles que les actuals. Aquestes trompes antigues eren fetes de tubs de metall i tenien una obertura «esclatada» (pavelló o campana). Eren originalment usades en la cacera, sovint muntant a cavall. El canvi de to era efectuat enterament pels llavis. Fins al segle XIX no anaven equipades amb vàlvules.

La trompa (o, moltes vegades, parells de trompes) sovint invocaven la idea de caçar o, en el barroc, de representar noblesa, reialesa o divinitat.

Les trompes antigues estaven afinades comunament en tons de fa, el meu, el meu ♭, si ♭ i do, i ja que aquestes eren les úniques notes disponibles en les sèries harmòniques d’un d’aqueixos tons, no hi havia possibilitat de tocar en diferents tons intermedis. El remei per a aquesta limitació era l’ús de “corbes” o “tonillos”, és a dir, seccions del tub de diferent longitud que, inserits, alteraren el llarg de l’instrument, i així el seu to.