El trombó, com els altres instruments de vent, va tindre el seu origen en la barra buida i les banyes dels animals.

L’auge modern del trombó en l’orquestra comença a partir de 1767 amb l’òpera de Christoph Willibald Gluck, Alceste.

Berlioz i Wagner, més que ningú, van contribuir a donar al trombó una posició estable; i després de 1860 la popularitat d’aquest instrument va augmentar enormement. *Berlioz es lamentava en 1843 que només s’usara el trombó tenor i no se li donara importància al trombó baix.

Al començament del segle XIX la majoria dels instruments de vent-metall van patir una important transformació amb la invenció del sistema de vàlvules. El trombó va romandre amb la seua forma original i no va ser modificat.

Durant els períodes barroc i clàssic s’usava molt en la música religiosa, i des del segle XIX és imprescindible en la gran orquestra simfònica. També s’utilitza en la música de jazz, on, a més de ser un instrument clau per a la big band, interpreta passatges solistes. En la família del trombó hi ha moltes variants amb diferents tessitures i grandàries. En l’orquestra se sol usar el trombó tenor i a vegades el baix. A aquests dos, no li’ls sol considerar instrument transpositor, encara que en els assembles de metall britànics la seua música està transposada en si bemoll.