La paraula piano deriva de la paraula original en italià de l’instrument, pianoforte (piano: «suau» i forte: «fort»), assignat pel seu primer constructor, Bartolomeo Cristofori: clavicémbalo col piano e forte (literalment «clavecín amb [so] suau i fort»). Això es refereix a la capacitat del piano per a produir sons amb diferents intensitats, depenent del pes que se li aplica a les tecles. Aquesta característica ho diferenciava dels seus predecessors, que només podien produir un únic volum.

La invenció del piano modern s’atribueix a Bartolomeo Cristofori, de Pàdua, pertanyent en aquells dies a la República de Venècia (Itàlia), que va ser contractat pel príncep Ferran II de Médici com a conservador d’instruments. Va ser un expert fabricador de clavicémbalos i va ser així com va poder familiaritzar-se amb les tècniques de fabricació d’instruments de corda amb teclat. Es desconeix amb precisió la data en la qual del taller de Cristofori a Florència va eixir el primer piano, però en un inventari fet pels seus mecenes, la família Médici, s’indica l’existència d’un piano l’any 1709.