La flauta travessera, la més coneguda en la música occidental, apareix a la Xina entorn de l’any 900 a. C. Cap a el 1100 d. C. passa a Europa, on es converteix en la flauta militar en les zones de parla alemanya (d’ací el seu antic nom de flauta alemanya). En la música de cambra de els segles XVI i XVII, es tocaven conjunts de flautes, des de la soprano fins a la baix. Es feien en una sola peça i tenien un tub cilíndric amb sis orificis.

La flauta va ser alterada a la fi de el segle XVII per la família Hotteterre, dels quals el més famós és Jacques Martin, Le romain, constructors d’instruments de vent francesos, que la van fabricar en tres peces amb una clau i un tub cònic ahusado cap a fora des de l’intèrpret. Aquesta flauta va desplaçar a l’habitual fins a aqueix moment en l’orquestra de finals de el segle XVIII. Es van anar afegint més claus gradualment per a millorar l’afinació d’unes certes notes; així, entorn de 1800, la flauta de quatre claus era comuna, i es van desenvolupar flautes de huit claus durant el segle XIX.

En 1832 el constructor alemany de flautes Theobald Böhm va crear una amb tub cònic, que va patentar en 1847. Aquest serà el model més estés durant el segle XX. La flauta Böhm està feta de metall o fusta, i té trenta o més orificis controlats per un sistema de claus de tap. La seua extensió és de tres octaves a partir del do central. Altres flautes orquestrals són el flautí o piccolo (una octava més agut que la flauta soprano), i la flauta contralt, el baix de les flautes.